En Marc a tope

—Doncs l’altre dia no sé on ho vaig llegir, que en general la gent gran mai ha estat millor de salut i que l’esperança de vida no para de créixer.

—Ah sí? Doncs jo només viuré fins els 35… Ara, això sí, a tope, topíssim, -íssim -íssim, eh?

I tots rèiem. Així era en Marc, un bromista, i alhora semblava que ho tenia tot clar, que tot era molt simple. Ens ho va dir diverses vegades entre broma i broma, però no li vam fer cas, “les coses d’en Marc”, pensàvem.

La veritat és que no venia d’una família rica, però ningú ho diria per la vida que va dur. A les entrevistes sempre explicava que va començar a dibuixar en Willy Sunshine quan tenia 16 anys i s’avorria a classe, però, que jo recordi, aquell any no hi va passar gaire temps, a classe. Si no m’equivoco, aquell va ser l’any que va decidir que volia provar què se sentia passant de tot i fent campana. A casa seva, òbviament, no crec que els agradés gaire, i encara menys quan fins aleshores havia estat molt bon estudiant. Fos com fos, l’any següent va ser com si no hagués passat res; tornava a ser el Marc de sempre, cosa que, per cert, li va costar brometes dels companys i comentaris condescendents dels professors tot el curs.

Al principi només ens ensenyava els petits còmics a nosaltres, el grupet que havíem anat junts des de primària, però de mica en mica cada vegada érem més els que ens agolpàvem al seu voltant a l’hora del pati perquè ens deixés veure les vinyetes noves. Està clar que hi havia dies que no eren gaire bones i, perquè riguéssim, havia de recórrer a caricaturar algun professor ràpidament, aguantant la llibreta entre l’avantbraç i el cos. Fins i tot els que anaven al racó darrere de l’edifici de tallers a fumar se’ns unien durant deu o quinze minuts i acabaven donant-li un cop a les espatlles entre rialles. En aquella època en Marc era més aviat poca cosa i recordo que quan els nois més grans li donaven aquests cops solíem riure’ns d’ell de camí a casa, imitant com gairebé li havia caigut el boli o com s’havia posat ben vermell quan li havien dit que era un “màquina”.

Després d’en Willy Sunshine va crear molts altres personatges, però cap va funcionar tan bé. Crec que fins i tot ell mateix sentia alguna cosa especial per en Willy, tot i que posava la mateixa energia en cadascuna de les seves creacions. Per sort, l’èxit no el va aïllar i vam poder seguir quedant a sopar i a prendre alguna cosa. Als mitjans he arribat a sentir o llegir que la seva personalitat de cara al públic era un dels seus personatges, que ell en realitat era molt tímid i reservat, però no era així. Sí, és veritat que quan era més jove, a l’escola i els primers anys de l’institut, no destacava gaire, però jo crec que sempre li va agradar parlar en públic i ser reconegut pels seus dibuixos. Per això es va crear la seva pròpia pàgina web i perfils en totes les xarxes socials i per això es movia per aconseguir “bolus”, com ell deia, per totes les escoles d’art, museus i centres culturals que podia. Abans de ser famós, ja actuava com un famós. Feia contactes allà on anava. Parlava amb tothom, el coneguessin o no, i encara no sé com ho feia, però sempre trobava una manera de fer somriure els altres. En moltes entrevistes li van preguntar en qui o en què s’inspirava per dibuixar en Willy i ell sempre responia coses diferents: situacions quotidianes, familiars seus, pel·lícules, llibres… Jo sempre he pensat que no necessitava inspirar-se en res; que en realitat ell era en Willy. Ara, quan algú de la colla li ho insinuàvem, ens deia que sí home, que tan de bo!

Als 20 anys, molts de nosaltres treballàvem o estudiàvem. Alguns encara teníem dubtes de què volíem ser, altres fèiem el que crèiem que ens feia feliç. En Marc no. En Marc sabia que era feliç i què havia de fer per seguir sent-ho. I ho feia. I era la persona més en sincronia amb els seus objectius que he conegut mai.

En Willy Sunshine es venia ja aleshores per tot arreu, no només per la web. A les botigues de records hi havia tasses, samarretes, llibretes… mil i un productes amb alguna de les seves vinyetes o amb el dibuix d’en Willy. En deien que era la versió moderna de Mafalda, li proposaven col·laboracions amb artistes de totes les disciplines, el convidaven a fer xerrades inaugurals, anuncis i curtmetratges.

Però en Marc dels 20 anys no volia que en Willy aparegués a dibuixos animats ni a anuncis, i ell només acceptava les xerrades dirigides a joves i nens. La major part de la seva vintena la va passar viatjant amb ONGs i semblava que en Willy l’acompanyava. De sobte, les vinyetes ja no eren només a una ciutat occidental indeterminada, sinó que tan aviat podia trobar-se davant de la torre de Pisa com del Kilimanjaro.

El nou repte que s’havia proposat i que, segons reconeixia als mitjans, estava trobant encara més difícil que el d’identificar situacions que totes les generacions poguessin reconèixer, era el de tractar situacions pròpies de cultures diferents i que, tot i això, tothom pogués entendre i riure amb el material nou.

Ningú sap quantes hores dedicava a cada parell de vinyetes i quants esbossos descartava per quedar-se només amb les que ens arribaven al públic. Des que va convertir-se en professional, en Marc ja no ensenyava els seus dibuixos a ningú i, com que vivia sol, hi havia dies que treballava i treballava, durant hores. Per això cada setmana intentàvem saber alguna cosa d’ell, ja fos quedant en persona o, com a mínim, trucant-lo.

En Marc tenia un gran sentit del compromís amb tot allò que feia, cosa que de vegades podia allunyar-lo de casa, però no va descuidar mai els vincles que el mantenien amb els peus a terra. Recordo que en una de les últimes trobades d’amics, algú li va preguntar, mig en broma, com podia ser que una tira còmica de només dues vinyetes li consumís tants esforços. Però ara no sabria dir què va respondre ell. Sí sé que això dels grans esforços per coses que duren poc va derivar en una altra mena de bromes.

Bé, el cas és que la genialitat d’en Marc sempre ha estat més que reconeguda. L’admiren centenars de milers de persones d’arreu del món, no només perquè en Willy Sunshine és bufó i entranyable i tampoc només per la immensa creativitat que mostren els milers de tires que va arribar a crear, sinó, sobretot, perquè aconseguia que ens preguntéssim com podia arribar a condensar tanta realitat en tan sols dues vinyetes. Perquè la fórmula d’en Willy Sunshine sempre era la mateixa: una primera vinyeta que mostrava amb traces realistes una situació comuna i negativa seguida d’una altra vinyeta, que solia ser la mateixa o un detall de la primera amb en Willy dient una frase curta que en subratllava la part positiva i deixava el lector pensant (sovint amb un somriure).

En Marc deia que en Willy, encara que no tingués capa ni pogués volar, era un superheroi, perquè tenia el superpoder d’alegrar el dia a qualsevol. Ningú li ho pot discutir.

A aquestes alçades es fa molt difícil triar, però sempre n’he tingut una de preferida que encara ara em funciona. A la primera vinyeta s’hi veu un poble inundat i tot seguit hi apareix en Willy i diu: “un desastre natural és una crida al renaixement de la sensibilitat humana”.

El dia que va fer 27 anys, en Marc va desaparèixer. I al dia següent va presentar en exclusiva a la seva web el primer curtmetratge en què en Willy cobrava vida. Els seus seguidors es van tornar bojos. Va ser el més comentat a les reunions i a les xarxes socials durant mesos, i això que només se’l veia en una escena. De fet, el curtmetratge era d’en Marc celebrant el seu aniversari explorant una cova submarina, llançant-se en paracaigudes i escalant una cascada congelada, tot el mateix dia. Bona manera d’inaugurar l’any dels esports extrems. Cada mes ens sorprenia amb un nou anunci: “aquest mes me’n vaig a l’Himàlaia”, “el juliol el passo bussejant a Austràlia”... Les coses d’en Marc.

L’últim any, l’any que en feia 35, també el va viure al límit. Al límit cognitiu, concretament. Es va exigir més que mai. Només el vèiem quan el forçàvem a sortir, al bar de la cantonada, a fer una birra. Ja que hi érem, ens asseguràvem que el vèiem menjar un parell de croquetes o una torrada, perquè teníem molts dubtes que mengés res quan era sol. Va ser un any molt dur per als seus pares, però molt bo per als seus seguidors. La web es va colapsar unes quantes vegades, però per sort ja feia uns quants anys que se n’encarregava un equip d’experts i l’arreglaven al cap de poc.

Sempre que penso en ell arribo a la conclusió que no conec ningú que es comprometi més seriosament que com ho feia en Marc. Òbviament, va ser un xoc terrible quan ens va deixar de sobte. Qui sap quan va decidir que no viuria més de 35 anys. Potser quan va néixer ja ho sabia. O potser ho va decidir aquell mateix dia. Mai ho sabrem. Ara, quins 35 anys, els que va viure! I quin llegat que ens va regalar!